La petjada ecològica és la superfície de terreny productiu (boscos, prats, cultius i ecosistema aquàtic) necessària per produir els recursos que consumim (aigua, energia, aliments…) i absorbir els residus que generam (fems, emissions de CO2…), dit d’altra manera, és la quantitat d’hectàrees que hem de cultivar per proveir-nos d’aliments, per tenir un habitatge, per desplaçar-nos fins a la feina o l’escola, per consumir tot tipus de productes, etc.
Aquest concepte que va ser creat l’any 1995 per William Rees i Mathis Wackernagel de la Universitat de la Columbia Britànica i sintetitza l’impacte de l’activitat humana sobre el medi mitjançant un valor de superfície, això ens permet ser conscients de les conseqüències ambientals que genera el nostre mode de vida.
L’èxit d’aquest índex recau en la seva sensillesa i en que es pot aplicar a tots els nivells: país, regió, ciutat, esdeveniments, vivenda i, fins i tot, a nivell individual.
Hi ha dos conceptes més que hem de conèixer relacionats amb la petjada ecològica, que són la biocapacitat i el deute ecològic. Si hem dit que la petjada ecològica és la superfície que es requereix per obtenir tots els recursos que consumim i assimilar els residus que generam, la biocapacitat és la capacitat que té la Terra de regenerar un element.
La diferència entre la petjada ecològica i la biocapacitat és el deute ecològic. Si la petjada ecològica és menor que la biocapacitat estam parlant d’un sistema sostenible, si pel contrari, la petjada és superior a la biocapacitat estam parlant d’un sistema que no és sostenible, ja que les necessitats pel consum són majors que la capacitat que té l’entorn per a generar matèria primera.
Actualment la petjada ecològica per habitant és de 2,7 hectàrees globals i la biocapacitat per habitant és de 1,8 hectàrees globals, si dividim aquests dos conceptes ens surt que tenim un deute ecològic de 1,5 hectàrees globals. És a dir, estam consumint en un any el que produeix anualment un planeta Terra i mig, o el que és el mateix, consumim un 50% més dels recursos que pot generar el nostre planeta.
En aquest sentit una de les respostes en l’àmbit de l’arquitectura és la Bioconstrucció, que utilitza materials amb mínim impacte ambiental, no contaminants, de disponibilitat local i reutilitzables, i fomenta la gestió responsable de l’aigua, l’aire i l’energia, a fi de construir edificis saludables, energèticament eficients i respectuosos amb el medi ambient.